Activitat 8 ( Samuel Huntigton)

Biografía
Huntington va néixer el 18 d'abril de 1927 a Ciutat de Nova York, a l'estat homònim
dels Estats Units. Es graduà amb distinció a l'edat de 18 anys per la Universitat de Yale, serví a l'exèrcit estatunidenc, obtingué el grau de màster per la Universitat de Chicago, i completà el doctorat a la Universitat de Harvard, on començà a impartir classes a l'edat de 23 anys.Fou membre del departament de Govern de Harvard des de 1950 fins el dia de la seva mort.
El seu primer llibre important, The Soldier and the State: The Theory and Politics of Civil-Military Relations (1957), desencadenà una gran controvèrsia quan es publicà, però actualment està considerat com el llibre més influent de les relacions civil-militars d'Estats Units. Esdevingué famós amb Political Order in Changing Societies (1968), un treball que qüestionava el punt de vista dels teòrics moderns que sosté que el progrés econòmic i social produeix democràcies estables en països recentment descolonitzats. Com a conseller del Departament d'Estat dels EUA durant el mandat de Lyndon B. Johnson, i tal i com publicà en un article de l'any 1968 a la revista Foreign Affairs, era partidari dels bombardeigs sobre la població rural de Vietnam del Sud per tal de fer-la desplaçar cap a les ciutats, i així deixar aïllada la guerrilla del Viet Cong. Va ser coautor de l'informe The Crisis of Democracy: On the Governability of Democracies, publicat l'any 1976 per la Comissió Trilateral. Durant el 1977 i el 1978 amb l'administració de Jimmy Carter, fou el coordinador del Pla de Seguretat de la Casa Blanca per al Consell de Seguretat Nacional.
Morí el 24 de desembre de 2008 a la localitat de Martha's Vineyard, a l'estat de Massachusetts, quan tenia 81 anys. Deixà vídua Nancy Arkelyan, amb qui estigué casat durant 51 anys, i els seus dos fills Nicholas Phillips i Timothy Mayo.
Cites més famoses
"La meva hipòtesi és que la font fonamental de conflicte en aquest nou món no serà en principi ideològica o econòmica. Les grans divisions entre la humanitat i la font de conflicte dominant seran culturals. Els estats nació continuaran sent els actors més poderosos per als assumptes exteriors, però els principals conflictes de política global esclataran entre nacions i grups pertanyents a diferents civilitzacions. El xoc de civilitzacions dominarà la política global. Les línies de falla entre les civilitzacions seran les línies de batalla del futur".
"Occident no va conquerir el món per la superioritat de les seves idees, valors o religió, sinó per la superioritat en aplicar la violència organitzada. Els occidentals solen oblidar-se d'aquest fet, els no-occidentals mai no ho obliden".
"Cap altre grup immigrant de la història dels Estats Units ha reclamat per a si o ha estat en disposició de formular una reivindicació històrica sobre una part del territori nord-americà. Els mexicans i els mexicanoamericans, tanmateix, sí que poden plantejar tal reivindicació. Gairebé la totalitat de Texas, Nou Mèxic, Arizona, Califòrnia, Nevada i Utah van formar part de Mèxic".
Principals obres
Qui sóc? Els desafiaments a la identitat nacional nord-americana
El xoc de civilitzacions i la el nou ordre mundial.
Soldier and the State: The Theory and Politics of Civil-Military Relations
The Third Wave: Democratization in the Late Twentieth Century
American Politics: The Promise of Disharmony
The Common Defense: Strategic Programs in National Politics
No Easy Choice: Political Participation in Developing Countries
Political Order in Changing Societies

Activitat 7 (doc.14 pag.92)

1. Idees principals.
En una investigació científica hi ha una delimitació entre el que és i el que no és(fals, veritable), hi ha una dissimetria entre verificabilitat i falsabilitat, doncs en alguns conceptes estan en conflicte. També fa referència al criteri de demarcació el qual permet distingir la teoria ,hipòtesi i enunciats científic o empíric dels que no ho són. Un enunciat resulta refutat per l’ experiència si entra en conflicte amb els fets, els enunciats universals no poden ser verificats però si refutats. A la ciència l’interessa positivament l’ intent constant de sotmetre a prova els seves conjuntures i així eliminar les falses. Una teoria o hipòtesi és científica si pot ser falsades o refutades pels fets. Un enunciat empíric universal, no és verificable, perquè no és possible provar realment tot exemple. Els homes tenen els ulls blaus( passats, presents i futurs), però el sol fet que hagi un home amb ulls marrons ja demostra que l'enunciat és fals.
2. Títol
Hipòtesis incorrectes.
3. Anàlisi del text
Popper ens fa dubtar de tot, incloses les coses que ens donen pensades persones amb un coneixement superior en aquesta matèria. Per a mi és totalment un filòsof realista amb els peus en la terra, l'objecte de la filosofia per a Popper és demostrar si és o no és.
4. Biografía
Viena, 1902 - Londres, 1994) Filòsof austríac. Va estudiar filosofia en la Universitat de Viena i va exercir més tard la docència en la de Canterbury (1937-1945) i en la London School of Economics de Londres (1949-1969). Encara que pròxim a la filosofia neopositivista del Cercle de Viena, va portar a terme una important crítica d'alguns dels seus postulats; així, va acusar d’ excessivament dogmàtica la postura de dividir el coneixement entre proposicions científiques, que serien les úniques pròpiament significatives, i metafísiques, que no serien significatives. Para Popper, bastaria amb delimitar rigorosament el terreny propi de la ciència, sense que fos necessari negar l'eficàcia d'altres discursos en àmbits distints al de la ciència. També va dirigir les seves crítiques cap a la veracitat que mantenien els membres del Cercle, i va defensar que la ciència operava per falsació, i no per inducció. Aquesta és, en rigor, impossible, doncs mai es podrien verificar tots els casos sobre els quals regiria la llei científica. La base del control empíric de la ciència és la possibilitat de falsar les hipòtesis, en un procés obert que conduiria tendencialment a la veritat científica. Popper va desenvolupar aquest principi en La lògica de la investigació científica (1934), on va establir també un criteri per a partionar clarament la ciència dels altres discursos: perquè una hipòtesi sigui científica és necessari que es desprenguin d'ella enunciats observables i, per tant, falsables, de manera que si aquests no es verifiquen, la hipòtesi pugui ser refutada.

Activitat 6 (Doc.5 pag.129)

Idees principals
Aquest text d'Ashley Montagu ens parla de la cultura com una manera de viure, que sense cultura l'home no es podria situar al món.
També ens diu que la cultura és un eixamplament de la vida.
Títol
La cultura, el nostre lloc a l'univers.
Análisi
El text comença parlant de que la cultura és la manera que tenim els homes i dones de situar-nos al món.
La cultura és com el mitjà que tenim d'expresar-nos o d'haver creat els seus costums,sentiments...
Aquesta cultura creada per l'home és el que fa imposar-se sobre el medi i aprendre dins d'ell.
Comparació
Aquest fragment que parla de la cultura com una manera de viure el podem comparar amb el que diu Edward B. Taylor que és que la cultura comprèn tot allò que els éssers humans han produit per adaptar-se al seu entorn físic i social, o també el podriem comparar amb la definició de que la cultura és un conjunt d'artefactes, idees, valors, tradicions i costums que un determinat grup accepta com a pròpies.

Activitat 5 ( Doc.6 pag 130)

Idees principals.
La ciutat és l’instrument de la diversitat cultural. L’home necessita la cultura per tant necesita la ciutat.
Posa un títol.
La ciutat, la nostre civilització.
Anàlisi del text.És positiu respecte a la idea de ciutat. La ciutat es la mare de la cultura i la domesticació de l'home. Defineix la ciutat com la causa del progrés de l'home. No hi ha cap aspecte negatiu durant el text. Defensa la idea que l'home en la ciutat tendeix a comportar-se de forma civilitzada per a poder conviure amb els demes.
Compara la teoria del text amb altres teories.
L’autor defensa la teoria de que l'home no és sociable per naturalesa, igual que Hobbes pensa que l'home és un ésser egoísta, però que al civilitzar-se alguns d'aquests trets s'en van amb la cortesia i la domesticació, la ciutat actua com instrument per arribar a aquest equilibri entre uns i altres. Per contra, Rousseau pensa que l'home té una naturalesa solidària, noble i amb un impuls benèvol cap als altres, molts altres són de la opinió de que això és totalment fals.

Activitat 4 ( Definicions del Tema 2)

1. Raó teòrica.La raó teòrica és aquella que s’orienta cap a la contemplanció del món, és a dir, cap al coneixement de la realitat, intentant desxifrar-la, explicar-la i comprendre-la.
2. Ultimitat. És una de les característiques bàsiques de la metafísica, és a dir, el seu intent d’arribar a les qüestions últimes, a aquelles la resposta de les quals no admet seguir preguntant més.
3. Coneixement.El coneixement es refereix a la veritat trobada mentre que conèixer fa més referencia a la cerca de la veritat.
4. Creença (Kant).Parlem de creences quan algú està convençut que el que es pensa és veritat, però no pot adduir una justificació que pugui ser acceptada per tots, aleshores creu que això és cert.
5. Interès emancipador. Per alliberar els éssers humans de la dominació i la repressió, que condueix a les ciències socials critiques, com la psicologia cognitiva o la crítica de les ideologies.
6. Dogmatisme. És la possibilitat del coneixement que manifesta l’actitud ingènua dels que estan segurs de conèixer, ja que pressuposen la capacitat de les nostres facultats cognitives.
7. Relativisme.És la possibilitat del coneixement que entén que reconèixer quelcom com a cert o fals depèn de la cultura, època o grup social.
8. Realisme.La realitat exiteix independentment del subjecte i el subjecte la pot conèixer tal com és.
9. Idealisme.La realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix. La realitat depén de a construccó del subjecte.
10. Noema. L’objecte de la consciencia, acció de la consciència.
11. Prejudici. Judicis previs que hem adquirit per educació, cultura, socialització... i que condiciona la nostra visió del món.
12. Ignorància.Estat de la ment en què s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.
13. Autoritat.És un dels criteris de la veritat, segons el qual, una afirmació s’accepta com a certa perquè prové d’algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que téde la matèria.
14. Evidència sensible. És un criteri de la veritat a partir de qual acceptem un enunciat en la mesura que ve donada pels sentits.
15. Veritat com a correspondència. Teoria que considera que un enunciat és vertader cuan concorda amb la realitat.
16. Criteri contextual. No hi ha una veritat aïllada, els coneixements estan interrelacionats.
17. Consens. Acord entre un grup de persones sobre temes determinats.
18. Realitat contingent.Ens referim a quelcom que és actualment, però que deixar de ser i pot no haver estat. Ex: l'existència de l'ésser humà.
19. Realitat psíquica.Designa la realitat dels nostres pensaments, imaginacions, desitjos, idees, records, dubtes, pors, etc. Correspon al món 2 Popper.
20. Realitat virtual.Conjunt de percepcions i sensacions generades amb l’ajuda d’un suport tècnic (ordinador o qualsevol altres aparell). Ens dóna la il·lusió de realitat física.
21. Món 3 de Popper. Productes de la cultura que sorgeixen a partir del món 1 i 2 de Popper (físic i psíquic).

Activitat 3 (pag 51 nº7)

7. Són reals o assemblen reals? En quin sentit són aparença o realitat? Justifica-ho.

·Un triangle equilàter: és real i és una realitat.
·La mort: real i realitat, ho hem pogut veure en altres persones.
·Que em toqui la lotería en el sorteig del mes que ve: la loteria és real i existeix la possiblitat de que em toqui (realitat psíquica).
·Lara Croft: el personatge sembla real però l’actriu és una realitat (realitat virtual).
·Napoleó Bonaparte: real i realitat perquè és un personatge que encara que no vam veure, va existir, existeix documentació i és per això que podem saber que és real.
·Un miratge: sembla real pero no ho és, simplement es tracta d’una aparença.
·Una flor de plàstic: és una aparença ja que intenta suplantar una flor real.
·El meu aprovat: és una realitat, percepció física del meu botlletí.
·La felicitat del meu aprovat: és una realitat tot i que la felicitat no es pot percebre.
·Els records de l’estiu: és real perquè això ho has viscut (realitat psíquica).
·El somni d’aquesta nit: és real que somies però el somni en si és real tot i que sembla irreal.
·Els amics del xat: són una realitat virtual.
·La meva imatge en un mirall: és real com a imatge perquè el que veig és un réflex meu i jo sóc real.
·El que sento en veure una pel·lícula: real perquè ve dels sentits (realitat psíquica).
·Una pel·lícula: real és la pel·lícula, l’objecte, el que és irreal són els personatges, la història… (realitat virtual).

Activitat 2 ( Comentari de text pg43 doc8)

1. Idees principals del text.
Heiddeger defensa en aquesta fragment la seva concepció de la certesa i de la veritat. Heidegger considera que per tal que un enunciat sigui cert i vertader ha d’aconseguir concordar amb la realitat. Fa referència també allò que s’anomena concordança doble en la que enunciat i cosa i cosa i enunciat concorden. El text ve a dir que la veritat és la realitat, però que algunes coses semblen reals quan en realitat no ho són. Segons l'autor quan la veritat i la realitat es corresponen, concorden, és perquè és certa, la veritat i el fonament sempre concorda, el preguntar per l'essència de la veritat consisteix a rebutjar tot i dirigir-se al que únicament caracteritza tota veritat com a tal.
2. Posa un títol.
Les coses són "x"?
3. Fes l’anàlisi del text.
Aquest fragment pertany a la obra de Heidegger “De la esencia de a verdad”.La paraula veritat és una paraula que amb el seu ús excessiu ha perdut part del seu significat és una paraula que fa referència a la qualitat d’allò que és cert. Però què és cert? El que és cert és real, és a dir, hi ha una concordança entre la nostra seguretat de la realitat i la realitat de si mateixa. Per tant podem parlar d’allò que és cert com allò que és real subjectivament. El que concorda és l’enunciat i és per tant, l’enunciat el que pot ser cert o fals. Més que cosa el que hi ha és llenguatge. En aquest text es fa referència al terme de concordança doble: enunciat-cosa, cosa-enunciat.
4. Compara la teoria de la que es parla amb el text amb altres teories.
Hi ha infinites formes de veritat, l'autoritat, és una veritat que acceptem perquè ve d’ algú entès en aquesta matèria, no dóna a lloc a posar-la en dubte, és així, perquè aquesta persona té una gran credibilitat als nostres ulls (exemple: la Terra és rodona, jo no la percebo com rodona, però ho és, i ho crec fermament sense dubtar. Hi ha una altra veritat que és la tradició, és una veritat que al llarg del temps s'ha acceptat com cert i compte amb el suport popular (com pot ser que Déu existeix, jo no ho percebo però ho accepto com a tal) és una veritat que no poso en dubte encara que no m'ho puguin demostrar. Segurament Heidegger no estaria d'acord amb mi perquè la veritat de Heidegger ha de sotmetre's al pensament no com un judici o una proposició sinó com un procés en allò que és real. El criteri de veritat que defensa Heidegger és el de la correspondència entre el pensament i la realitat, el que és cert és real.
5. Biografia i obra de l’autor
Martin Heidegger (Meßkirch, Alemanya, 26 de setembre del 1889 - Todtnauberg, Alemanya, 26 de maig del 1976) fou un filòsof alemany.
Va estudiar teologia catòlica i més tard filosofia a la Universitat de Friburg de Brisgòvia, on va ser alumne d'Edmund Husserl, el fundador de la fenomenologia.Va començar la seva activitat docent a Friburg en 1915, per a després ensenyar durant un període (1923-28 a Marburg. Va retornar a Friburg en aquest últim any, ja com Professor de Filosofia.
Va influir molt especialment en l'obra de la filòsofa Hannah Arendt. L'estil didàctic i escriptural de Heidegger en "Ésser i Temps", va influir en l'estil que utilitza Jean-Paul Sartre en "L'Ésser i el no-res", i fins i tot en el de Jacques Lacan quan redacta els seus "Escrits". Ara bé,l'obra de Heidegger aborda, en tractar problemes ontològics, també problemes de tipus semiòtic, és d'aquesta manera que influeix directament en els hermenèutics: Paul Ricoeur, Rudiger i Hans-Georg Gadamer.