René Descartes troba la primera veritat, que ell considera que és el jo, el qual inaugura el paradigma de la consiència. Parteix del fet que no hi ha ningú que posi en ell en seu pensament perquè ell mateix ja es capaç de pensar, tot i que potser que hi hagi el geni maligne que intenti enganyar-me, però tot i així seguiré pensant, perquè aquest geni maligne (Déu) com és perfecte no ens pot anganyar.
Títol
la demostració de l'existencia
Anàlisi
En aquest text ens parla del cogito, tot i que encara no en demostra la seva existència, es pregunta si no pot haver-hi un ésser com Déu que possés la idea en ell mateix. Hi ha un dubte sobre el geni maligne en que vol enganyar-li, però no pot enganyar-me respecte el meu jo perquè no pot acabar amb la meva subjectivitat perquè gràcies a aquesta puc parlar del geni maligne. I per tant estic pensant si estic pensant existeixo, significa que sóc, ja que si jo sóc, jo existeixo (cogito ergo sum).
Comparació
Té una teoria solipsista on demostra l’existència del jo, però també hi han hagut altres demostracions al llarg de la filosofia, com pot ser la de Sant Tomàs d’Aquino. La qual intentava demostrar l’existència de Déu a través d’un fet de l’experiència en que hi derivaven cinc principis: el del moviment, el de la contingència, causa eficient, el dels graus de la perfecció i el de la presa de l’ordre del món. Els dos autors es distingeixen per el fet que un demostra l’existència del jo i l’altre de Déu.
0 comentarios:
Publicar un comentario