Activitat 21. Creieu que aquest món és un dels millor móns possibles?

Ser el millor en alguna cosa o que alguna cosa creiem que sigui la millor és molt subjectiu. Per a mí el que pot arribar a ser lo millor, el més probable és que per alguns comanys de classe o fins i tot el professor discrepin i no estiguin dacord amb el que dic.
Cadascú tindrà un punt de vista diferent del que és millor. Jo, crec que sens dubte aquest món en el que vivim, tot i estar relativament bé, hi ha coses que cambiaria, com per exemple totes les que poden arribar a fer mal o fer sentir a alguna persona malament. Treuria guerres, armes, drogues... una infinitat de coses.
Per ser encara més critics crec que aquest món seria molt més bonic i més sà si nosaltres els humans no haguessim existit, perque gran quantitat de coses que fan que aquest món tingui una qualitat de vida inferior les em provocat nosaltres.
Per tant contestant a la pregunta del títol, crec que aquest món podria ser molt millor del que és sí nosaltres no existisim. Torno a repetir aquest és el meu punt de vista i haurà gent de la classe que estarà amb mí i altres que discreparan, en fí, un altre tema subjectiu...

Activitat 20. Relació entre ment i cos

“I en primer lloc, com que sé que totes les coses que entenc de manera clara i distinta poden ser fetes per Déu tal i com jo les entenc, en tinc prou amb poder entendre de manera clara i distinta una cosa sense l’altra, per a estar cert que l’una és diferent de l’altra, ja que, almenys per part de Déu, es poden presentar separadament; i per a considerar-les coses diverses, és ben igual quina sigui la potència que faci la separació. Per tant, del fet mateix de saber que existeixo i d’advertir, mentrestant, que no hi ha cap altra cosa que pertanyi netament a la meva naturalesa o essència, llevat només el ser una cosa pensant, en concloc correctament que la meva essència consisteix només en això: ser una cosa pensant. I encara que potser (o millor dir, amb certesa, tal com diré després) tingui un cos, que està unit a mi de manera molt estreta, amb tot, com que, d’una banda, tinc una idea clara i distinta de mi mateix, en tant que sóc només una cosa pensant, no extensa, i d’altra banda, tinc una idea diferent del cos, en tant que és només una cosa extensa, no pensant, és cert que jo sóc realment diferent del meu cos i que puc existir sense ell.”




Idees principals
En aquest text Descartes fa una reflexió en la qual fa una separació entre el cos i la ment, i que tot i que es troben estretament junts no són la mateixa cosa. Ja que el cos es tracta de la substància pensant i l’altra la substància extensa.
Títol
Unió de cos i ment.
Anàlisi
Diu que per el fet de saber que jo existeixo i sóc una cosa pensant. Per tant si el jo és la substància pensant això suposa pensar que el cos és tracta per tant aquesta substància serà l’extensa. Viuen independentment pero és necesiten.
Comparació
Descartes fa un dualisme entre ment i cos, separant-les com a dues substancies diferents. Plató no feia només una separació entre cos i ànima sinó que les situava en dues realitats diferents dos mons, en canvi Descartes tot i que si que fa aquesta separació les integra en el mateix món.

Activitat 19. El jo com a substància pasant i la questió de l'anima

Idees principals
En aquest text del Discurs del mètode, estableix una relació entre cos i ànima. De manera que diu que l’ànima, és a dir el jo que és independent del cos i que per aquesta raó pot viure sense aquest.
Títol
Dualitat de cos i ànima
Anàlisi del text
Com he dit anteriorment aquest text és del Discurs del mètode de l’autor René Descartes. Torna a tractar una altra vegada el tema del jo. Si penso jo sóc, el jo és altra cosa que allò que pensa per tant fa una identificació amb la substància pensant i es troba separada de la substància extensa.
Aquestes dues substàncies es troben independentment una de l’altre, ja que segons Descartes el jo seguiria existint sense el cos.
Comparació
En aquest fragment Descartes parla sobre l’ànima i el cos. D’una banda Plató, igual que Descartes, fa una separació entre cos que pertany al món sensible i l'ànima que pertany al món intel.ligible, tot i que la unió que s’estableix és accidental, a diferència de Descartes que intenta que sigui una unió substancial a través de la glàndula pineal.

Activitat 18. Els cossos són tal i com els percebem

Es trobem davant d’una pregunta realment dificil de respondre degut que cadascú té la seva manera de veure el món, és a dir, que si veiem el mós d’una manera o altre també veiem els cosos d’una manera o altre. Estem davant d’un tema subjectiu on cadascú pot opinar el que vulgui de les seves coses i les seves opinions. Jo ho puc veure d’una perspectiva diferent que no pas un company de clase.
Descartes es va basar en els sentits per rebutjar la intuició, l’evidència, els sentits no ens engañen. El sentits serán els mateixos i també els objectes potser allò que canvia és la nostra manera de pensar.

Activitat 17. El dubte metòdic i el cogito.

Idees principals
René Descartes troba la primera veritat, que ell considera que és el jo, el qual inaugura el paradigma de la consiència. Parteix del fet que no hi ha ningú que posi en ell en seu pensament perquè ell mateix ja es capaç de pensar, tot i que potser que hi hagi el geni maligne que intenti enganyar-me, però tot i així seguiré pensant, perquè aquest geni maligne (Déu) com és perfecte no ens pot anganyar.
Títol
la demostració de l'existencia
Anàlisi
En aquest text ens parla del cogito, tot i que encara no en demostra la seva existència, es pregunta si no pot haver-hi un ésser com Déu que possés la idea en ell mateix. Hi ha un dubte sobre el geni maligne en que vol enganyar-li, però no pot enganyar-me respecte el meu jo perquè no pot acabar amb la meva subjectivitat perquè gràcies a aquesta puc parlar del geni maligne. I per tant estic pensant si estic pensant existeixo, significa que sóc, ja que si jo sóc, jo existeixo (cogito ergo sum).
Comparació
Té una teoria solipsista on demostra l’existència del jo, però també hi han hagut altres demostracions al llarg de la filosofia, com pot ser la de Sant Tomàs d’Aquino. La qual intentava demostrar l’existència de Déu a través d’un fet de l’experiència en que hi derivaven cinc principis: el del moviment, el de la contingència, causa eficient, el dels graus de la perfecció i el de la presa de l’ordre del món. Els dos autors es distingeixen per el fet que un demostra l’existència del jo i l’altre de Déu.

Activitat 16. Distorció entre somni i vigilia

Idees principals
En aquest cas el filosof Descartes mostra un dels seus dubtes sobre la realitat, ja que d’una banda els sentits ens enganyen i allò que sembla real en realitat no ho és.
Els somnis s’assemblen a la realitat, somiant tenim el dubte de si allò és real i quan estem al món real tenim al dubte de si allò és un somni.
Títol
Somni o realitat.
Ànalisi del text.
Aquest fragment pertany a la I Meditacions metafísiques. Ens mostra el seu dubte. Ens diu que els sentits ens enganyen ja que d’algunes vegades ens presentaven l’evidencia d’unes coses i d’altres no, per aquesta raó diu que tothom que utilitza la prudència, és a dir, la raó no els farà cas. Amb aquestes paraules podem observar que es tracta d’un filòsof racionalista. Tot i que els sentits ens mostren que això que sentim és veritat, també em de pensar que els sentits ens poden enganyen. Hi ha vegades que ens trobem dormint i en els somnis allò que ens passa també sembla realitat. Finalment Descartes afirma que ‘la meva sorpresa és tal que és quasi capaç de persuadir-me que dormo.’ és a dir, que allò pot escoltar li sembla tan real que seria capaç de pensar que en aquest moment estic sominant i pot ser no és la realitat, estem vivint en un somni continú.
Comparació
Amb aquest argument podem observar com Descartes es posiciona d’una manera molt racionalista, en que li dona molta importància a la raó. D’altra banda trobem un paral·lelisme amb Plató, ja que tots dos afirmen que les coses canvien.

Activitat 15.Les regles del mètode

Idees principals
El text pertany al Discurs del Mètode de Descartes. Vol conquerir l’evidència i per fer-ho cal abans recorre un camí i aquest camí és l’ anomenat mètode.
En el text, l’autor fa referència a una sèrie de regles que cal seguir per tal de recorre aquest llarg camí de la millor manera possible i sense equivocacions.
títol
El bon camí.
Anàlisi del text
El fragment anterior correspon a la segona part del Discurs del Mètode de René Descartes. Per tal de poder arribar a aquesta veritat haurem d’oblidar-nos de tots els dubtes pasant per un camí anomenat el mètode. L’autor parla d’una sèrie de lleis que haurem de complir per tal de superar tots els possibles obstacles que trobem pel camí; aquestes lleis són només 4 que són evidència, anàlisi, síntesi i revisió.
Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat
El pensador francès fa referència a un camí que hem de seguir per tal de poder arribar a assolir la veritat, l’evidència. Podem establir també una comparació amb els diferents graus del coneixement que defensa Kant: opinió, creença i saber.

Activitat 14. El temps va ser creat amb el món.

Idees principals
És un text de Sant Agustí on fa referència a l’inici dels temps. El temps va ser creat en el mateix moment en el que fou creat el món i tot va ser creat per Déu. És per això que no té sentit parlar de la idea de temps abans de que tingués lloc la creació.
Títol
Déu com a eternitat


Anàlisi del text
Ens trobem davant d'un fragment de l'obra de les Confessions de Sant Agustí. En el fragment llegit es fa referència a la creació del món. Sant Agustí considera que no té sentit formular-se aquesta pregunta perquè abans de la creació del món a partir del no-res no hi havia res. Déu és el temps, ell constitueix l’ahir i el demà. Només sóm nosaltres els ésser humans els qui estem sotmesos al canvi perquè ens trobem en el temps convertint-nos així en éssers amb fí.
Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat
La idea principal és la creació divina del món a partir del no-res.Podem comparar a Sant Agustí amb Sant Tomàs que proposa una sèrie d’arguments per demostrar l’existència dels Déus més honestos, potser menys coherents però si menys prepotents.

Activitat 13: L'argument ontològic de Sant Anselm de Canterbury.

Argument ontològic
Anselm de Canterbury fa la presentació del que després Kant anomenaria l' argument ontològic per provar l'existència de Déu. L'argument, que és presentat en forma de pregària, intenta cercar una contradicció per arribar al resultat. Sant Anselm separa l'argument en dos capítols.

-"Que Déu existeix veritablement, encara que l'insensat hagi dit en el seu cor: Déu no existeix".
Resumit, l'argument parteix de la premissa que qualsevol home té en el seu pensament la idea d'un ésser respecte el qual no es pot imaginar res superior. Si aquest ésser existís en realitat, clarament seria superior a l'ésser només imaginat. Per tant, dedueix que existeix un ésser per sobre del qual no es pot imaginar res, ni en el pensament ni en la realitat.

-"Que no es pot pensar que Déu no existeix".
L'argument intenta justificar la necessitat de Déu per un recurs a l'infinit: com que per sobre de cada cosa, se'n pot imaginar una de més perfecte, necessàriament cal imaginar un ésser respecte del qual no se'n pugui concebre res major.

En l'argument també s'utilitza la figura de l' insensat, que afirma que Déu no existeix. Aquesta figura no s'ha d'interpretar com a la figura d'un ateu, que s'oposa a la idea de l'existència de Déu, sinó que Sant Anselm ho fa servir com a imatge de l'home que té l'enteniment suficient per entendre el raonament, però que no se'l creu. Alguns filòsofs hi han trobat també la representació d'un pensador conceptualista o fins i tot nominalista.

L'argument adquiriria una gran rellevància en els segles posteriors, especialment per la interpretació del neotomisme i de Kant. El matemàtic Kurt Gödel va fer una formalització lògica d'aquest argument, conegut com a demostració ontològica de Gödel.

Activitat 12. Cartes a Meneceu

Idees principals
Defensa l'epicureisme, filosofar és arribar a la felicitat: que és l'objectiu de qualsevol ésser humà. Defensa que el plaer és allò que ens dóna la felicitat que tan volem trobar, cal rebutjar uns plaers i acceptar alguns dolors per ser feliç.
Títol
La veritable felicitat
Anàlisi del text
Epicur parlar i reflexiona sobre l’epicureisme. Primer destaca que mai és tard per fer filosofia. També, fa referència a tres temors: destí, mort i el dels déus. Diu que no podem témer a la mort perque quan quan nosaltres morim ja no sóm nosaltres´és a dir, mai podem conèixer la mort perquè quan ella és nosaltres no. Pel que fa al destí deixa clar que el futur no és nostre. Per finalitzar, fa una classificació dels desitjos que són el motor de la nostra vida; ell distingeix entre els naturals, els necessaris. Considera que la persona sàvia prefereix viure desgraciat però assenyat que no pas insensatament feliç. Al final veiem clarament que la carta té com a objectiu convidar a un tal Meneceu a la meditació interior.
Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat
L'epicureisme és una teoria que fa referència a la busca de plaers com a font de felicitat que és en el fons l’objectiu de qualsevol ésser humà, ser feliç. Podem comparar l’epicureisme amb l’estoïcisme, teoria que identifica la felicitat amb la virtut.

Activitat 11: El moviment i el primer motor immòbil (PMI)

1. Idees principals
Tot el que és mou ha de ser mogut per una altra ser o cosa, però ha d'haver un motor que mogui al principi, aquest s’anomena primer motor immòbil. Per que aquesta afirmació sigui veritable cal que es mogui per ell mateix ja que no pot ser que ens trobem amb una sèrie infinita de motors inmòbils, hi ha d'haver un "inici" el primer motor inmòbil.
2. Títol
El moviment precedit pel PMI.
3. Anàlisi del text
Tot ha d'estar mogut per una altre cosa i aquesta per una altre pero em d'arribar a un moment en el qual res movi res i es mogui per si mateix. Si parlem d'una cadena infinita no te coherencia ni sentit: és necessari parlar d’un primer motor que té la capacitat de moure’s per mi mateix sense la necessitat de que existeixi un altre motor que l’impulsi al moviment.
4. Compara la teoria del text amb altres que hagis estudiat
Aristòtil afirma que existeix una realitat suprema que és el primer motor immòbil. Aquesta teoria ens permet explicar l’eternitat del moviment partint de dos supòsits: el moviment és etern i tot el que es mou és mogut per un altre. És incoherent parlar d’una sèrie infinita de motors i per això afirmem que existeix un motor que es mou per si sol: el primer motor immòbil. Aquesta teoria es pot comparar amb la teoria defensada per Zenó d’Elea: el moviment no es possible. Zenó d’ Elea nega el moviment perquè no té sentit passar del punt A al punt B perquè abans hauríem de travessar infinites meitats ja que l’espai és infinitament indivisible i per aquest motiu es impossible el moviment.

2n TRIMESTRE...