DefinicionsAnimal cultural
L’ésser humà és un animal peculiar, amb una naturalesa biològica que s’obre a l’ordre cultural: al llenguatge, la tècnica , la moral, el dret, l’economia, l’art, la ciència i la religió. És així, un animal cultural.
Individu.
Un individu és qualsevol ésser complet que pertany a una espècie, sigui animal o vegetal. Sovint, el terme “individu” s’utilitza com a sinònim d’”ésser humà”, com si els únics individus fossin els de la nostra espècie.
Individualisme possessiu.
Segons aquesta teoria (egoisme ètic), cada ésser humà és l’únic propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res a la societat per elles. S’afirma que l’individu serà lliure en la mesura que sigui propietari d’ell mateix, de les seves capacitats i del producte d’aquestes, sense dependre de la voluntat dels altres, del seu entorn, la seva societat (neoliberalisme).
Sociabilitat natural (Aristòtil).
Aristòtil parteix de la base que l’ésser humà és un “animal polític”, és a dir, sociable per naturalesa. Aristòtil l’entén com un ésser ple de mancances i de capacitats que tan sols pot satisfer dins de la societat. Només en ella pot arribar a la perfecció i a la felicitat. Viure en societat és una exigència de la naturalesa humana i només algú que no sigui humà, “un animal o un déu” pot prescindir d’ella.
Estat de natura.
Estat de natura-->Pacte social-->Estat cívic-->Societat. La situació destructiva (guerra de tots contra tots) els empeny a adoptar un acord que permeti instituir una autoritat sòlida. Només un cap fort i absolut, escollit lliurement per tots i capaç d’imposar les seves lleis, farà possible una societat on es pugui conviure en pau.
Guerra de tots contra tots.
Els éssers humans viuen en una associació caòtica, en la qual cadascun, mogut per l’egoisme propi, està en lluita permanent amb els altres.
Antropologia cultural.
És l’estudi de les cultures humanes. Estudia la manera de viure dels diferents grups humans i l’evolució que ha experimentat. No només té en compte els aspectes materials, ja que es tracta d’analitzar la cultura, que és necessàriament simbòlica. Els mites, els ritus, les relacions de parentiu, de convivència o de poder expressen allò que els éssers humans valoren, pensen o senten respecte de la realitat concreta en què viuen. La antropologia interpreta aquestes expressions culturals i intenta comprendre’n el significat. Intenta reproduir l’evolució que aquest ésser cultural va experimentant.
Socialització primària.
És la part més important del procés. Té l’objectiu d’introduir el subjecte en la societat i es desenvolupa el si de la família durant la primera etapa de la infantesa. La família, l’escola i els mitjans de comunicació exerceixen una funció important en aquesta etapa ja que és en aquest moment en el que el nen o la nena s’apropia de rols, actituds, i valors de les persones que l’envolten, aprèn a acceptar i entendre el que fan i s’identifica amb ells i amb el món en què participen.
Socialització secundària.
És un procés pel qual s’interioritzen mons institucionals que contrasten amb el món de base adquirit en la socialització primària. Entren en joc nous agents de socialització, com les institucions laborals, polítiques o religioses. En aquesta nova etapa, dins d’uns certs límits, podrà escollir el sector social en el que vol introduir-se i interioritzar les regles de joc que hi funcionen.
Cultura.
Conjunt d’artefactes, idees, valors, tradicions i costums que un determinat grup accepta com a pròpies.
Subcultura.
En cada cultura concreta es pot parlar de subcultures, perquè les persones que hi participen no la viuen de la mateixa manera. Dins de cada cultura existeixen diferències motivades per l’edat, el nivell socioeconòmic, la classe social, l’origen ètnic, etc. Així, encara que totes les persones visquin en aquesta cultura, aprofiten les seves possibilitats en graus diferents.
Contracultura.
La contracultura és un moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura i societat alternatives.
Nous moviments socials.
És una manifestació contracultural. Intenten trobar un sentit a l’existència per diferents mitjans (Internet, xarxes socials...bàsicament). Rebutgen el materialisme social.
Etnocentrisme.
L’etnocentrisme analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura, que es converteix en la mesura per valorar les altres. Aquesta actitud té dues conseqüències: la falta de comprensió per entendre els qui no comparteixen la manera de viure i la radicalització del sentiment de cohesió que fa que els seus membres se sentin superiors als altres.
Racisme.
Actitud (dins de l’etnocentrisme) que consisteix a defensar l’existència de races superiors i races inferiors.
Aporofòbia.
Actitud (dins de l’etnocentrisme) que consisteix en el rebuig i el menyspreu envers el pobre.
Interculturalisme.
Actitud que cal prendre davant el multiculturalisme. L’interculturalisme parteix del respecte a les altres cultures, però supera les mancances del relativisme cultural perquè propugna la trobada entre les diferents cultures en condicions d’igualtat. Proposa aprendre a conviure en un món pluralista i entén que la diversitat és una font de riquesa. Defensa la tolerància.
Relativisme cultural.
Proposa analitzar les diverses cultures des dels seus propis valors i no des d’una cultura aliena, i recomana la tolerància cap a les diferents expressions culturals. Aquesta actitud encara té grans limitacions: no promou el diàleg entre les cultures, sinó que defensa que cadascuna es quedi tancada en els seus valors.
Universalisme.
Existeixen valors universals que han de ser respectats per totes les cultures.
Multiculturalisme.
És dóna quan en un grup hi conviuen diverses cultures o ètnies.
