Saber ordinari: és funda en " l'experiència de la vida quotidiana". Es basa en el que i no en el perquè.
Tècnica: consisteix a saber com fer certes activitats, s'entén com una ampliació del saber científic. Aplica la ciència a la realitat i es pregunta (com?).
Saber artísitic: esta més vinculat amb el relat que amb l'explicació. Narren l'experiència de la vida, l'art és un reflex de la vida
Saber científic: busca l'organització sistemàtica del coneixement i explicar perquè els fets són d'aquesta manera. Pregunta el que i també el perque.
Experiments: conjunt d'activitats convenientment planificades amb ajuda de fórmules matemàtiques on es pretén decobrir com es comporten les coses.
Ciències formals: no es refereixen a fets de l'experiència, sinó a la forma dels raonaments. Es regeixen per la seva pròpia coherència interna.
Deducció: procés de raonament que permet derivar d'una o diverses proporcions donades anomenades premisses, la seva consequència lògica necessària s'anomena conclusió.
Axioma: són pricipis fonamentals indemostrables dins del sistema deductiu.
Inducció incompleta: es recolza en una sèrie de comprovacions individuals, que no inclouen la totalitat dels casos possibles per tal d'arribar a lleis generals.
Hipòtesi: és una formulació matemàtica on es dedueixen conseqüències contrastables per l'experiència. Si es certa és converteix en llei.
Teoria científica: enuncats universals dels cuals poden deduir-se totes les lleis d'una ciència particular.
Falsació: és quan una hipòtesi és refuta, els fets del món no concorden amb els deduits.
Comprensió: consiteix a captar-ne el sentit de les accions, per la qual cosa cal situar-se dins dels fets. Mètode hermenèutic.
Mite: prvé del mitos, narració fantàstica que intenten explicar l'orígen i la regularitat del cosmos
recorrent a forces sobrehumanes.
Mètode empiricoracional: origen en Aristòtil, parteix del fet que comptem amb dues fonts de coneixement, els sentits i l'enteniment, per mitjà dels quals accedim a dos nivells de la realitat: el sensible i l'intel.ligible.
Empirisme: separa dues fonts de coneixement que el mètode empiricorracional considerra necesàries: la raó i l'experiència dona prioritat a aquesta última.
Racionalisme: Nascut a l'edat moderna, afirma la primacia de la raó sobre l'experiència i defensa l'existència d'idees innates.
Revolució copernicana del coneixement: te a veure amb l'ordre de la raó mateixa del subjecte i no pas del objecte.
Joc de llenguatge: pasen al mètode analiticolingüistic on es basa en el llenguatge, són mètodes d'utilitzar el llenguatge.
Hermenèutica no normativa: considera que la filosofía ha de conformar-se amb descobrir els elements que fan possible la comprensió.
Pretensions de validesa de parla: són veritat, veracitat, intel.ligibilitat, i correcció moral( elements que fan possible la comunicació)
Tedicea: tracta sobre la justificació racional de Déu a la part de la metafísica.
Tècnica: consisteix a saber com fer certes activitats, s'entén com una ampliació del saber científic. Aplica la ciència a la realitat i es pregunta (com?).
Saber artísitic: esta més vinculat amb el relat que amb l'explicació. Narren l'experiència de la vida, l'art és un reflex de la vida
Saber científic: busca l'organització sistemàtica del coneixement i explicar perquè els fets són d'aquesta manera. Pregunta el que i també el perque.
Experiments: conjunt d'activitats convenientment planificades amb ajuda de fórmules matemàtiques on es pretén decobrir com es comporten les coses.
Ciències formals: no es refereixen a fets de l'experiència, sinó a la forma dels raonaments. Es regeixen per la seva pròpia coherència interna.
Deducció: procés de raonament que permet derivar d'una o diverses proporcions donades anomenades premisses, la seva consequència lògica necessària s'anomena conclusió.
Axioma: són pricipis fonamentals indemostrables dins del sistema deductiu.
Inducció incompleta: es recolza en una sèrie de comprovacions individuals, que no inclouen la totalitat dels casos possibles per tal d'arribar a lleis generals.
Hipòtesi: és una formulació matemàtica on es dedueixen conseqüències contrastables per l'experiència. Si es certa és converteix en llei.
Teoria científica: enuncats universals dels cuals poden deduir-se totes les lleis d'una ciència particular.
Falsació: és quan una hipòtesi és refuta, els fets del món no concorden amb els deduits.
Comprensió: consiteix a captar-ne el sentit de les accions, per la qual cosa cal situar-se dins dels fets. Mètode hermenèutic.
Mite: prvé del mitos, narració fantàstica que intenten explicar l'orígen i la regularitat del cosmos
recorrent a forces sobrehumanes.
Mètode empiricoracional: origen en Aristòtil, parteix del fet que comptem amb dues fonts de coneixement, els sentits i l'enteniment, per mitjà dels quals accedim a dos nivells de la realitat: el sensible i l'intel.ligible.
Empirisme: separa dues fonts de coneixement que el mètode empiricorracional considerra necesàries: la raó i l'experiència dona prioritat a aquesta última.
Racionalisme: Nascut a l'edat moderna, afirma la primacia de la raó sobre l'experiència i defensa l'existència d'idees innates.
Revolució copernicana del coneixement: te a veure amb l'ordre de la raó mateixa del subjecte i no pas del objecte.
Joc de llenguatge: pasen al mètode analiticolingüistic on es basa en el llenguatge, són mètodes d'utilitzar el llenguatge.
Hermenèutica no normativa: considera que la filosofía ha de conformar-se amb descobrir els elements que fan possible la comprensió.
Pretensions de validesa de parla: són veritat, veracitat, intel.ligibilitat, i correcció moral( elements que fan possible la comunicació)
Tedicea: tracta sobre la justificació racional de Déu a la part de la metafísica.
